Vocació heretada
La feina diària de la doctora Elena Rusiñol, oftalmòloga especialista en cirurgia refractiva i glaucoma, sublima el cercle vital i professional que van iniciar fa quasi 50 anys els seus pares. El Rafael Rodríguez i l’Eulàlia Rusiñol s’havien conegut, i enamorat, estudiant medicina. L’any 1976, mesos abans de casar-se, munten la seva primera consulta oftalmològica. Després de dues dècades d’intensa dedicació professional inauguren, el 1996, la Clínica Oftalmològica Rubí.
Ara, des de fa uns quants anys, les seves dues filles formen part d’una clínica que mereix amb escreix el qualificatiu de familiar. La filla gran, la Laura, contribueix des de la part gerent i administrativa. La petita, l’Elena, des de la vessant mèdica. Les peces, però, van trigar en posar-se al seu lloc. Així ens ho aclareix l’Elena. “La meva germana tenia molt clar que no volia fer medicina. Els meus pares li van insistir: “Home, amb tot el que tenim… això és per vosaltres”. I jo vaig pensar ´Si no ho fa ella hauré de ser jo”.
Tot i així, l’Elena confessa que en un principi tampoc tenia clara la seva vocació. Només va començar a sentir-la quan va experimentar els primers contactes amb els pacients, ajudant el seu pare en alguna cirurgia puntual. “Veure l’emoció de gent amb altes miopies que mai havien vist bé, quan els recuperes la visió, és molt satisfactori”. De fet, s’emociona recordant la primera vegada que va ajudar el seu pare a operar una retina. Fins llavors havia seguit operacions veient-les només a la pantalla. “La primera vegada que et poses els binocles, aguantes la lent i veus el que és una retina… és una vall enorme de color vermell amb un punt groc que sembla la lluna. Realment és com estar a l’espai. Recordo aquella sensació de dir “què guai que he decidit fer això”.
Un cop acabada la carrera de medicina i el MIR, havia d’escolllir on fer la residència. La persona davant seu va agafar la última plaça a Catalunya. Tenia que decidir-se entre Burgos o Mallorca i no ho va dubtar: “No coneixia Mallorca i aquells quatre anys van ser una gran experiència. A més, vaig aprofitar per treure´m el PER i gaudir del mar”. Quan torna de Mallorca fa un màster a l’IMO (Institut de Microcirurgia Ocular) i s’especialitza en operar glaucomes, cataractes i còrnies.
L’any que va acabar la residència va anar a Etiòpia amb els seus pares dues vegades, el febrer i el novembre. La primera vegada el seu pare li va ensenyar com s’operava abans, de manera molt manual. Llavors va sentir que els pacients l’havien ajudat perquè havia après operant-los. En aquell interval fa el màster. Quan torna el novembre tot canvia: “La sensació llavors ja va ser d’estar jo ajudant els altres perquè ja havia après a fer les cirurgies. Allò va ser clau per refermar la meva vocació”.
Després de fer el màster va treballar en dues clíniques privades, alternant-les amb la feina que feia a la Clínica Oftalmològica Rubí. Ara, des de fa sis anys, està només a la clínica familiar i també treballa a l’Hospital de Viladecans. En aquest sentit, confessa el seu orgull per haver treballat a altres llocs. “Jo sabia que els meus pares em donarien feina, però treballar fora i que estiguin contents ha estat una reafirmació molt important”.
En quant a la vessant personal, un cop torna de Mallorca comença a sortir amb el que ara és el seu marit i es casen dos anys després. Ara compliran una dècada de casats. El coneixia des de feia temps, perquè era amic d’una veïna seva. Ell tenia cinc anys més. “Tenim fotos de quan jo tenia 13 i ell 18 i ell ni sabia qui era jo. Devia fer uns 10 anys que no el veia quan ens vam retrobar. La meva amiga em va dir que estava solter, vam començar a xatejar i mira, va sorgir l’amor”. Fruit d’aquest amor han nascut tres nens, que ara tenen vuit, sis i quatre anys.
L’Elena esmenta l’ambient familiar i el tracte proper com a principals virtuts de la Clínica Oftalmològica Rubí. I destaca que la majoria de pacients venen recomanats per algú del seu entorn, pel boca a boca. “La nostra clientela forma una gran família. He visitat pacients que han conegut a la meva mare abans que jo. I em diuen ‘Me’n recordo quan la teva mare estava embarassada de tu’. I com que em semblo bastant a la meva mare, algun pacient gran que feia temps que no venia m’ha arribat a dir ‘Doctora, què ha fet?’. I jo reia i els deia ´No sóc la meva mare, sóc la seva filla´”.
També a nivell intern existeix aquest ambient sa i familiar. “La Luci, l’auxiliar, era la noia que ens cuidava a mi i a la meva germana de petites. Després, els meus pares van veure que tenia moltes qualitats i va començar a treballar a la clínica. D’això ja fa 41 anys”. La relació entre els pares i les filles a la feina també flueix amb harmonia. El Rafael i l’Eulàlia estan encantats de veure que l’Elena ha heretat la seva passió per l’oftalmologia. Com ho estan també de veure l’eficàcia amb què la Laura ha pres el relleu de la gestió, permetent-los dedicar-se al cent per cent a l’oftalmologia.
Respecte a la seva germana, l’Elena és clara: “La meva germana és com un àngel caigut del cel. Els meus pares ja no tenien temps per ocupar-se de la visibilitat a internet i altres feines de gestió. Que la meva germana s’incorporés per mi va ser genial perquè jo m’encarrego de la part mèdica i ella de l’organització. Sembla cosa del destí que la Laura, que no volia fer oftalmologia, sigui una part súper fonamental de la clínica. Al final tots treballem per la mateixa causa. A més, sempre he tingut molt bona relació amb ella”.
